Una vaca, dos niños y trescientos ruiseñores

FITXA
=====
Títol: Una vaca, dos niños y trescientos ruiseñores
Autor: Ignacio Sanz
Il•lustrador: Patricia Metola
Edició: Zaragoza: Edelvives, 2010
Edat: de 8 a 10 anys
Temàtica:

(Premio Ala Delta 2010 de literatura infantil)

RESSENYA
========
“Al poeta chileno Vicente Huidobro, su país se le hacía muy alargado y demasiado estrecho. Y se había propuesto viajar a Europa para ensanchar sus horizontes. Sobre todo, quería ir a Madrid y a París. Allí vivían algunos de los escritores más importantes del mundo y él, que comenzaba a escribir y tenía muchas inquietudes, deseaba establecerse donde ocurrían los acontecimientos literarios.”

El principio promete: una ficcionalización de la vida, y en especial los viajes y algunas de las excentrididades, de Vicente Huidobro. En el título, los elementos principales de la historia: la vaca, Jacinta, la que Huidobro se empeñó en llevarse con él a Francia al emigrar, forma el núcleo de la primera parte de la historia. Los dos niños (sus hijos) y los 300 ruiseñores forman el segundo, que es donde la novela, en mi opinión, flaquea: el narrador se retira y deja paso a capítulos que alternativamente están redactados por el hijo y la hija de Vicente Huidobro, y en los que narran el viaje de vuelta de Europa a Chile con un barco cargado, a instancias de su padre, con 300 ruiseñores, pájaros que no existen en América y que Huidobro intenta (aunque fracasa, y sí, con esto les estoy desvelando parte del final) llevar a su país después de haberse enamorado de su bello canto.

El principio promete: las peculiaridades de Vicente Huidobro y su familia, la vida de la época, y algún apunte sobre sus poemas. Pero luego llega el viaje de vuelta a Chile, en el que Huidobro desaparece casi por completo de la acción (se retira a su camarote a escribir y casi no sale), y la historia se limita a ver pasar los días y morir los ruiseñores, primero por los calores del trópico y luego por el frío al acercarse a la Tierra del Fuego. Una segunda parte que se hace demasiado larga y monótona.

La intención no es mala, pero el resultado no convence, por mucho premio Ala Delta que el libro haya ganado...

La sorprenent i veritable història d'un ratolí anomenat Pérez

FITXA
=====
Títol: La sorprenent i veritable història d’un ratolí anomenat Pérez
Autor: Ana Cristina Herreros
Il•lustrador: Violeta Lópiz
Edició: Madrid: Siruela, 2010
Edat: de 6 a 8 anys
Temàtica: miedos, fobias


RESSENYA
========
Aquest és un d’aquells llibres que fa feliç per una variada llista de raons.
Em fa feliç, primer, perquè significa que Siruela s’anima a publicar llibres il•lustrats. No negaré que sóc una gran fan de la seva col•lecció “Las tres edades”, on s’han publicat entre altres joies els llibres de Jostein Gaarder, Henning Mankell o Tonke Dragt, i el fet que afegeixin ara llibres per més petits és un bon presagi.
També em fa feliç el fet que s’hagi publicat tant en castellà com en català. No són gaires els autors catalans traduïts al castellà, ni els castellans traduïts al català. Quina llàstima, no els sembla? Bé, espero que aquest no sigui un exemple aïllat i que continuï aquest trasvàs d’idiomes.
I em fa feliç, és clar, perquè és un bon llibre bellament il•lustrat per la Violeta Lópiz (per qui sento una especial debilitat des que va fer aquesta portada per la revista Educación y Biblioteca).
El títol del llibre realment no podia estar més ben triat. L’autora ens fa un recorregut per l’origen, l’evolució i les diferents manifestacions en diferentes cultures d’aquest personatge de la nostra tradició popular que és el “ratoncito Pérez”. Vol, gairebé com un llibre de coneixements, donar resposta a totes les possibles preguntes que se’ls acudeixin als infants respecte del ratolí: On viu? Per què es dedica a recullir dents? Què en fa, de les dents que recull? D’on ha sortit la “Tooth fairy” americana, que fa la mateixa feina que el nostre ratolí però als Estats Units? I ho aconsegueix amb una barreja de realitat (“veritable”) i fantasia (“increïble”) a la qual pocs infants es podran resistir.

[Poden veure l’autora parlant d’aquest llibre en aquest vídeo del web Conocer al autor]

El fantasma de l'òpera

FITXA
=====
Títol: El fantasma de l'òpera
Autor: Francesc Miralles (basat en l'obra de Gastón Leroux)
Il·lustrador: Purificación Hernández
Edició: Beascoa - Lumen, 2010
Edat: de 7 a 12
Temàtica:


RESSENYA
=========
El Fantasma de l'Òpera va ser un misteriós personatge que atemoria els actors, directors i fins i tot els espectadors que gaudien dels espectacles del cèlebre teatre de París. L'única persona que el va veure de prop i va viure per explicar-ho -encara que per poc temps- el va descriure com un esquelet vestit amb un frac negre que es cobria el rostre amb una màscara i apareixia i desapareixia a voluntat. Aquest ésser fugisser i venjatiu tenia la seva llar secreta a les catacumbes de l'Òpera de París construïda sobre un llac subterrani envoltat per la boira. Però el Fantasma de l'Òpera va començar a sortir del seu amagatall més del compte quan es va enamorar d'una jove corista, Christine... Aquest amor impossible desencadenarà una de les aventures més sinistres i evocadores de la història.

Tots els amants del musical, entre els quals m’incloc, estem d’enhorabona. L’editorial Beascoa dins la seva col•lecció Lumen infantil ha editat una versió il•lustrada d’una de les peces per excel•lència d’aquest gènere, El Fantasma de l’Òpera. Com no podia ser d’una altra manera, Francesc Miralles, que fascina en el gènere gòtic a joves i adults, sedueix aquesta vegada a nens i nenes amb una història tan terrorífica com enlluernadora. Amb un domini fruit d’anys d’experiència, entra al gènere infantil amb força, oferint un text carregat de detalls que permet ser explicat en una hora del conte, o bé fer-ne una lectura solitària.

Basat en l’obra original de Gastón Leroux, l’adaptació realitzada per Miralles junt amb les il•lustracions de Purificación Hernández configuren un àlbum il•lustrat que fascina, indispensable a qualsevol biblioteca. Imagino que gran part de l’èxit aconseguit ve motivat per el fet que en la història del fantasma més conegut de París hi convergeixen dues passions de Miralles i que són la música i el moviment gòtic, era d’esperar que el resultat fos tan rodó.