Els dimarts, el meu tiet i els extraterrestres

FITXA
=====
Títol: Els dimarts, el meu tiet i els extraterrestres
Autor: Dídac Micaló Rebaque
Il·lustrador: Roger Ballabrera
Edició: Tramuntana. Barcelona, febrer 2016
Edat: a partir de 7 anys
Temàtica: trastorn bipolar


RESSENYA
=========
Aquest és un conte que parla del trastorn bipolar a través de la relació entre el nen protagonista de la història i el seu tiet. Els dimarts són molt especials per al nen ja que es troba amb el seu tiet, un personatge imaginatiu, original i que del seu cap no paren de sorgir idees i mons fantàstics. Tot i així hi ha vegades que no poden anar junts al parc ja que el tiet està tancat a l’habitació “com si la seva nau s’hagués perdut enmig de l’univers i no trobés el camí cap a casa”. D’aquesta manera tan metafòrica descriu l’autor aquest estat del tiet, a vegades difícil de comprendre per al nen. També explica que és una malaltia que qui la té li fan mal les emocions sense que hi hagi un motiu aparent.

Una història explicada amb molta sensibilitat i tendresa i que ajuda a apropar aquesta malaltia a petits i grans. També s’agraeix que hi hagin inclòs una fitxa pedagògica per als infants i una explicació per als adults que poden servir per aprofundir i entendre millor el trastorn bipolar.

Les il·lustracions acompanyen la història en els seus alts i baixos, descriuen les emocions tant del tiet com del nen. Quan tot va bé les figures agafen molta força i color però, quan no, tot es fa petit i tot queda a l’ombra de núvols grisos i incerts. La portada resumeixi i sintetitza sense paraules aquests dos estats del tiet, representant-lo dalt del tobogan o a baix, i no calen més paraules.

Personalment m’ha agradat molt el fet que compari el tiet amb un extraterrestre que “a vegades està molt content perquè ha descobert un nou planeta i a vegades trist perquè no sap com tornar a casa”, penso que és una imatge molt gràfica i clara per explicar aquesta problemàtica. També hi ha una altra cosa que m’ha sorprès positivament: hi ha un moment en que el tiet passa la barrera de l’estat d’imaginar coses a una eufòria desbordant que fa que comenci a dir coses a la gent. I el nen això ho veu i no li agrada perquè diu que “sembla que hagi arribat a un planeta on ell- l’infant- no pot entrar”. El que m’ha agradat és que situï al nen com un adult que diferencia que aquest comportament ja no és normal i passa alguna cosa.

El missatge final és positiu i normalitzador d’aquesta realitat que afecta a tanta gent i tan de bo sigui aquest un altre granet de sorra per treure l’estigma que tenen les malalties mentals

Aquest relat va guanyar el primer premi del concurs “Contes d’emocions; si em coneixes, m’entens” convocat i organitzat per l’Associació de Bipolars de Catalunya.

No hay comentarios: