Líneas

FITXA
=====
Títol: Líneas
Autora i il·lustradora: Suzy Lee
Edició: Barbara Fiore, 2017
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica: Dibuix, creació artística, patinatge sobre gel


RESSENYA
=========
Una nena patina sobre gel, els seus patins dibuixen un traç sobre el full blanc, una línia que va de l’esquerra a la dreta de la doble pàgina. Tot és blanc tret del barret i els guants de la nena que llisca lleugera, a cada moviment les línies es fan sempre més sinuoses, el traç envaeix les pàgines en una dansa harmònica fins que la nena rellisca i cau. Stop. Quan la nena es torna a aixecar tot ha canviat. Què ha passat?

El nou llibre de Suzy Lee és un llibre sense mots que ens parla del procés creatiu. De fet la dedicatòria, les úniques paraules del llibre tret del títol, van dirigides justament als petits artistes. La narració meta-ficcional reforça aquesta idea col·locant el lector a la frontera entre realitat i ficció. Entrem a la història patinant amb la nena fins que topem amb un paper arrugat, unes engrunes de goma d’esborrar i un llapis, alguna cosa s’ha trencat, l’encant de la ficció s’ha acabat i ara ens hem de fer alguna pregunta.

La nena, l’alter ego de l’autora, amb la seva caiguda ens parla de l’error, de la dificultat dels processos creatius, de la soledat que sovint els acompanya. Només l’acceptació de l’error sembla alliberar la història i tornar-nos al relat, a la ficció, però en un altre punt que no coneixíem abans. La protagonista passa de la soledat a la descoberta de l’altre, a la vida col·lectiva i al món que ens envolta, passem, per mantenir-nos en la metàfora de l’autora, del món interior de l’artista al món exterior que és la vida.

Com amb la Trilogia del límite, Lee explora les potencialitat del llibre àlbum i aquest cop ho fa a partir de dos elements bàsics del dibuix, el traç i el full blanc, blanc com la definició mateixa de l’àlbum que dóna Sophie Van der Linden al principi del seu llibre álbum[es] «el álbum es, ante todo, un soporte blanco», blanc com el gel sobre el qual patina la protagonista traçant línies lliures sobre el full, la línia és evidentment l’altra protagonista de la història.

Pel que fa a la tècnica us reenvio al blog en italià scaffalebasso. Tradueixo literalment del blog:
El llibre s’ha fet utilitzant una tècnica mixta de dibuix i ordinador. «Normalment dibuixo, després escanejo i treballo digitalment, normalment prefereixo treballar a mà. A Líneas la nena i els fons han aparegut en dos moments diferents, mentre que les línies dels patins sobre el gel les he dibuixades a mà i després les he passats a negatiu».
Suzy Lee va passar per Itàlia en ocasió de la Fiera del Libro di Torino 2018, on va presentar la publicació en italià del seu últim llibre amb Corraini Editore. D’aquesta visita algunes entrevistes interessants:

- Nadia Terranova, l’autora de Bruno el niño que aprendió a volar , entrevista Suzy Lee.

- Per escoltar algunes paraules de l’autora us reenvio al vídeo de RAI scuola - entrevista a Suzy Lee. Us recomano però saltar el primer minut de la introducció del periodista en que presenta els silent books –llibres sense mots- com a llibres de lectura lliures, assumint que el lector no llegeix l’articulat llenguatge visual que el composa, sinó s’imagina lliurement la història a partir d’unes il·lustracions suggeridores. Encara estem en aquest punt! Per tant, si us interessa, passeu directament a les paraules de Lee.

L'arbre de les mentides

FITXA
=====
Títol: L'arbre de les mentides
Autor: Frances Hardinge
Il·lustrador: Chris Riddell
Traducció: Albert Torrescasana
Edició: Barcelona: Bambú, 2017
Edat: a partir de 14 anys
Temàtica: Misteri, justícia, igualtat entre sexes


RESSENYA
=========
La Faith Sunderly és filla d’un prestigiós naturalista anglès del segle XIX. El seu pare ha estat convidat a l’illa de Vane per participar en una excavació arqueològica, i tota la família hi ha anat amb ell. Poc després d’arribar-hi, la Faith descobreix que la veritat no és tan idíl·lica com semblava: el seu pare ha hagut de fugir d’Anglaterra acusat de falsificar troballes científiques. Els rumors sobre les suposades estafes del famós naturalista no triguen a escampar-se per l’illa; ben aviat, la família en pateix unes conseqüències desastroses... La Faith farà tot el possible per netejar el nom del seu pare. Encara que això suposi haver de rebel·lar-se contra el paper que la societat de l’època destina a les noies de la seva edat i haver de bregar amb un arbre misteriós que s’alimenta de mentides i que sembla guardar moltes respostes.

Aquesta novel·la ha guanyat el Premi Costa 2015 al millor llibre de l’any. Si fer-se amb un dels guardons més prestigiosos de Gran Bretanya ja és important, encara resulta més meritori si tenim en compte que, en més de trenta anys d’història, aquest premi només ha estat concedit a dues obres LIJ. La primera va ser El llargavistes d'ambre, de Philip Pullman; ara li ha tocat el torn a aquesta deliciosa novel·la de Frances Hardinge, autora de diverses obres juvenils reconegudes per la crítica i el públic.

I què té aquest llibre, que el fa mereixedor d’un reconeixement tan important? D’entrada, Hardinge hi barreja diferents gèneres amb gran habilitat. L’arbre de les mentides és un relat de misteri molt ben tramat: l’autora sap jugar amb la intriga i el ritme; dosifica perfectament la informació, lligant fins al detall més petit de la trama, i aconsegueix que el lector visqui el procés de la investigació amb la mateixa intensitat que la protagonista. A més, és una història fantàstica, un pèl sinistra fins i tot, gràcies a la presència del misteriós arbre que sembla fer embogir el pare de la Faith. Contribueixen a crear aquest ambient obscur les encertadíssimes il·lustracions a llapis de Chris Riddell, d’estil gòtic. I el llibre també és un retrat de l’època victoriana: reflecteix els costums i les diferències socials d’aquells anys, fa referència a les teories evolutives de Darwin i als primers temps de la fotografia.

Però el que més destaca d’aquest retrat de l’època victoriana (i, de fet, del llibre) és la descripció del paper de la dona. A través dels personatges femenins de la història, l’autora ens mostra diferents maneres de sobreviure en una societat dominada pels homes, ja sigui resignant-s’hi, amagant-se o, en el cas de la protagonista, rebel·lant-s’hi. Perquè la Faith, una noia intel·ligent que ha heretat la passió del seu pare per la ciència, no accepta quedar-se en segon pla. Té la ferma intenció d’aclarir els fets i, per tal d’aconseguir-ho, prendrà la iniciativa, correrà riscos i s’enfrontarà a l’oposició masculina.

L’arbre de les mentides és, doncs, un llibre d’apoderament de les dones. Especialment de les noies que volen ser científiques. I la Faith és una magnífica protagonista: un personatge carismàtic, versemblant, profund, amb les seves llums i ombres. De fet, tots els personatges principals de l’obra i molts dels secundaris estan perfectament desenvolupats.

Tot això fa d’aquesta obra una novel·la altament recomanable. Cal dir, però, que no és una lectura fàcil, ja que fa servir un llenguatge ric i construccions complexes. Malgrat tot, la història captivadora i el ritme àgil faran que els lectors s’hi submergeixin ben aviat.

Si teniu curiositat per conèixer l’autora de L’arbre de les mentides, mireu aquest vídeo. Hi apareix parlant del llibre (en anglès):

Rex en la ciudad

FITXA
=====
Títol: Rex en la ciudad
Autor i il·lustrador: Gabo León Bernstein
Edició: Albolote, 2017. Barbara Fiore
Edat: a partir de 7 anys


RESSENYA
=========
Aquesta és la història d’un dinosaure que viu en una ciutat i que se sent empresonat en tot allò que fa: a casa seva, dins l’autobús, a la seva feina, en el seu dia a dia... tot li va petit i està embotit i incòmode a tot arreu. És un animal una mica maldestre que trenca les coses sense voler però és molt disciplinat. No acaba d’encaixar enlloc, està mig deprimit fins que li passa una cosa que li canvia la seva actitud davant de la vida. Troba la forma d’ajudar altres companys de la seva feina que també tenen problemes amb el cos que tenen i decideix ajudar-los amb petits invents dissenyats per ell: raspalls de dents gegants, cinturons per a animals amb crestes,... i tot això deriva en la creació d’una nova fàbrica, Dinosoluciones dirigida per ell. D’aquesta manera rep el reconeixement dels seus companys i troba un objectiu dins la seva vida que fa que no vegi tots els problemes que tenia abans i accepti tot el que abans el feia patir.


Així doncs Rex en la ciudad es pot llegir com una metàfora sobre les persones que no encaixen, ja sigui per ser diferents físicament, per estar deprimits, etc... però quan són acceptats pels altres o troben un objectiu a la vida el que era una dificultat s’integra en el dia a dia.

L’autor i il·lustrador del llibre, Gabo León Bernstein, nascut a Argentina, li ha donat forma de relat il·lustrat que pot funcionar sense el dibuix però que li dona el toc indispensable per fer-nos viure l’ofec del dinosaure. El dibuix és expressiu, dinàmic, que sembla extret d’una pel·lícula d’animació o un còmic. Les composicions dels dibuixos et fan percebre la profunditat de l’espai i el volum. Però quan la història fa el tomb (Rex decideix ajudar a la gent) el dibuix ja no se sent empresonat en la pàgina, tot respira millor i els colors també canvien, són més suaus i amb més llum.

Vull destacar també la il·lustració de portada, que un cop oberta anticipa el que ens vol explicar. Us imagineu un dinosaure dins l’autobús? Doncs això és el que veiem, el Rex i la reacció d’incomoditat de tots els passatgers.

Curiosidades en verso: El mundo animal

FITXA
=====
Títol: Curiosidades en verso: El mundo animal
Autors: Sagrario Pinto y M.ª Isabel Fuentes
Il·lustradora: Lucía Serrano
Edició: Anaya, Madrid, 2017
Temàtica: món animal


RESSENYA
=========
A los poetas no suelen gustarnos los libros de poesía útil, aplicada a transmitir conocimientos o invitar al estudio. Esa utilidad —decimos a veces— sería incompatible con la verdadera poesía, que es intransigentemente autónoma, verbo suelto por sí y para sí mismo: Arte. En fin, desde los románticos Horacio está crucificado y donde haya un Homero no me dé usted Virgilios.

No por eso está muerto, sino solo demodé, el viejo adagio del docere et delectare. Ahí siguen Tarraco, Roma y los plurales neutros para nombrar empresas, esperando entre turistas y bostezos a que los agoreros se queden afónicos para seguir siguiendo ahí.

Curiosidades en verso parece reírse, con su propio título, de estas alharacas de los poetas. Son curiosidades, nimias nimienos, y no son poemas, sino cosas en verso. Como tal, entiendo, hacen bien su trabajo, con estructuras breves (cuartetas octosílabas asonantes abab), pequeños guiños o chistes y mucha alocución directa al pequeño lector (¿más probablemente, oyente o alumno?):

¿Te gustan los huevos fritos?
¿Prefieres una tortilla?
¡Con un huevo de avestruz
come toda una familia!

Nunca persigas a un búho,
¡siempre te descubrirá!
Puede girar la cabeza
y mirarte por detrás.

No es un libro científico, ni exactamente de conocimientos, pero esta palabra es la que se aproxima más, creo. No faltan las imágenes (el pez linterna «nada con las pilas puestas», o el típico «... es un ave elegante: siempre lleva puesto el frac»), pero casi nunca se humaniza deformando la naturaleza animal, a diferencia de los cuentos (una excepción sería el causal «Las serpientes son coquetas, por eso cambian de piel»).

Me parecen muy acertadas las ilustraciones de Serrano, que plantean un equipo de niños con atuendo de investigador, que van tomando notas, mediciones, fotografias... A mí, que me gustan los libros que nos invitan a hacer, me lleva a imaginar actividades en las que nos interesamos por un animal y creamos un poema ad hoc, lo que para muchos niños es más fácil que poemar inspirados por las flores.

El meu hort

FITXA
=====
Títol: El meu hort
Autora i il·lustradora: Gerda Muller
Edició: Animallibres, 2017
Edat: a partir de 8 anys
Temàtica: natura, alimentació, coneixements


RESSENYA
=========
El que val la pena destacar d’aquest llibre de l’escriptora i il·lustradora Gerda Muller, és que ha estat fet amb l’assessorament científic necessari per a poder fer total confiança del que s’hi explica.

Figura que la Sofia va a passar les vacances d’estiu a casa els avis, on hi ha un hort. Tant els lectors com la protagonista poden, a partir d’aquest simple plantejament, seguir pas a pas, pàgina a pàgina, les feines i satisfaccions que donen les hortalisses, verdures i alguna fruita cultivades a casa. Podem també observar les bestioles que formen part de l’ecosistema hortolà i, en les darreres pàgines, veure els canvis i les tasques de la tardor i l’hivern. Tot incita a fer com Sofia i acabar plantant un hort al balcó de casa nostra, si vivim a ciutat. I tot convida a apreciar el clar, minuciós i estèticament agradable treball il·lustratiu de l’autora.

L’únic retret possible a una obra tan fiable com atractiva és, potser, l’excessiu afrancesament dels productes cultivats, ja que a les nostres latituds mengem més mongeta que nyàmeres, remolatxes o bulbs de fonoll. Però no fa cap nosa saber com són i com es cultiven. En resum, un bon llibre de coneixements que feia falta.

La mentida

FITXA
=====
Títol: La mentida
Autor: Catherine Grive
Il·lustrador: Frédérique Bertrand
Edició: Madrid: Siruela, 2017
Edat: a partir de 4 anys


RESSENYA
=========


Et torna a creure algú després d’una mentida? 
Et torna a estimar algú després d’una mentida?
Però com dir la veritat, ara?



No es una mentida que aquest llibre és un conte per contar i una eina per treballar.

La història és molt senzilla: una nena que diu una mentida que la perseguirà i que la farà sentir molt angoixada fins que expliqui als pares què és el que li passa.

La mentida es representa a través d’un punt vermell que va creixent i es va multiplicant fins ocupar tots els pensaments i el dia a dia de la nena en moments quotidians i en llocs on qualsevol petit lector es podria veure reflectit (a l’escola, a l’hora del bany, al carrer...). Quan, per fi, pot treure cap enfora tot el que li està passant, els punts vermell desapareixen ja que aquesta és la clau davant tant neguit: expressar els sentiments i posar paraules a les preocup
acions per alliberar la ment.

És un llibre extremadament visual (l’ús del punt vermell com a metàfora visual és magistral i li dóna tot el sentit a la història) que deixa molt espai als lectors per fer el seu propi treball intern i reflexions davant la mentida i les seves conseqüències que, en aquest cas, serveixen com a fil conductor per anar un pas més enllà de la simple presentació d’una lliçó moral directa.

Podreu trobar més informació de com treballar aquest llibre en la fitxa de lectura compartida que trobareu en aquest enllaç.

Aprenent a llegir

FITXA
=====
Títol: Aprenent a llegir
Autor i il·lustrador: Lisa Papp
Traducció: Clara Garcia
Edició: Tramuntana, 2017
Edat: de 3 a 7 anys


RESSENYA
=========

És divertit llegir quan no tens por de cometre errors.


Us recomano un llibre molt especial. Un àlbum il·lustrat preciós, entranyable i delicat, ideal per als infants que comencen a llegir sols.

A la Martina no li agrada llegir. Ni llibres, ni revistes, ni tan sols el rètol del carretó dels gelats. Llavors la Martina coneix la Bonnie, la gossa de la biblioteca. Llegir en veu alta ja no és tan dolent. Quan la Martina es queda encallada, a la Bonnie tant li fa. La Martina pot acariciar-la fins desenredar la paraula. És divertit llegir quan no tens por d'equivocar-te. Amb la Bonnie, la Martina ha après que és millor anar poc a poc.

Lisa Papp, presenta una història deliciosa, un relat tendre tant en el text com en les dolces imatges que la vesteixen, que transmet un missatge molt important. No tinguis por a equivocar-te. Segueix intentant-ho. Cerca a qui millor pugui escoltar-te.

Sovint, oblidem, com de complicat resulta el procés d’aprendre a llegir, de la mateixa manera, en ocasions, es pressiona als nens i nenes a fer-ho, sense respectar el seu propi ritme, posant-los en evidència davant d’altres infants. Tot plegat, pot abocar a alguns infants a no voler llegir, a perdre’n l’interès i el que és pitjor, a tenir-ho com una activitat desagradable i, fins i tot, humiliant. Aprenent a llegir pot obrir els ulls a algú, que probablement, de manera inconscient, està impedint que el que hauria de ser un procediment fascinant cap a una de les activitats més plaents que poden tenir les persones.

L’any 1999, als Estats Units va néixer el programa R.E.A.D. de Lectura amb Gossos (Reading Education Assistance Dogs), una idea que converteix la lectura en un joc enlloc d’una obligació, aconseguint millorar les habilitats de lectura dels nens mitjançant la intervenció de gossos especialment ensinistrats per a llegir amb ells. El seu èxit radica en la connexió emocional que s'estableix entre el gos i el nen que llegeix per a l'animal. El millor d’aquesta iniciativa és el fet que els gossos són companys ideals per a la lectura perquè escolten atentament, ajuden a relaxar-se fent que disminueix l'ansietat i, el més important de tot, no jutgen, no es burlen, no critiquen ni tampoc intimiden com sí que poden fer-ho alguns companys de classe. Actualment, a Catalunya hi ha diverses associacions que acosten aquesta fantàstica activitat a escoles i biblioteques.
Llegir en veu alta és una activitat deliciosa, que pot resultar molt enriquidora, tant pel qui llegeix, com pel qui escolta, per això mateix, aquesta història m’ha captivat i amb el cor a la mà us vull recomanar.

Tots menys un

FITXA
=====
Títol: Tots menys un
Autor i il·lustrador: Eric Battut
Edició: Libros del Zorro Rojo, 2017
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica: humor, valors


RESSENYA
=========
Aquest àlbum fou publicat el 2010 i arriba a casa nostre amb set anys d’un retard que potser s’explica perquè no és la més rellevant de les obres d’un autor que sempre ha tingut molt bona acollida entre els lectors de casa nostra.

L’argument exposa la història d’un pèsol que salta de la beina de la pesolera perquè no vol ser com els altres. Caminant, caminant, troba tot de bèsties admirables, com el paó, el tigre i l’elefant, i de cadascuna en pren un bocí per assemblar-hi. La riota que li fan els altres pèsols quan retorna tot disfressat és tan descomunal que voldrà colgar-se sota terra. Què en sortirà la primavera següent?

Un cop més ens trobem davant d’un àlbum que pivota al voltant de l’educació en valors, en aquest cas el dret a la diferència, però molt ens sembla que n’hi ha d’altres, com Elmer, de David Mckee, que són més reeixits, tot i ser anteriors.

El que més ens ha agradat d’aquest llibre és, com sempre, el traç fluït i espontani de Battut, el seu color i, especialment, la manera de caricaturitzar els pèsols i les “pèsoles” (sí, sí) de la pesolera.

Però després de llegir-lo ens sap greu dir que l’hem oblidat i fins avui no hi havíem tornat a pensar.

El jardinero nocturno / Un camino de flores

FITXA
=====
Títol: El jardinero nocturno
Autor i il·lustrador: The Fan Brothers
Edició: Barcelona: Planeta, 2016
Edat: a partir de 5 anys


RESSENYA
=========
Grimloch és un poble trist i gris, molt gris. Un dia hi arriba un senyor. El veiem d’esquena carregat amb una escala i una manta embolicada, es confon amb la resta de la gent del poble que camina encorbada i sola. Però, passada la primera pàgina, descobrim que aquest senyor no és com els altres, aquest senyor no és gris, ell porta a la butxaca de la seva americana, just a l’alçada del cor, una fulla, és verda... En aquest món absolutament gris entra una primera tímida, gairebé inadvertida, nota de color. Ell és el jardiner nocturn, que amb el seu art de podar transforma i acoloreix tot el que toca, donant-li nova vida.

És en William, un nen no gris, qui s’adona de la seva presència. Un matí, mirant per la finestra de l’orfenat de Grimloch, l’arbre gris del davant s’havia transformat en un magnífic mussol de fulles verdes. William es passa tot el dia mirant-lo meravellat. El dia després les sorpreses no s’acaben, William troba que els dos arbres de la casa abandonada dels gats s’havien transformat justament en gat amb una poda magistral. Al seu voltat estupor i color. Cada dia William descobreix un nou arbre podat en forma de conill, de periquito, d’elefant, de drac, i a mesura que els animals es van escampant Grimloch perd la seva grisor i es tenyeix de colors sempre més vius. Les persones també cobreixen vida i semblen gaudir-ne, semblen ser felices. Una nit William es troba finalment amb el jardiner nocturn i el segueix fins al parc, d’aquesta trobada naixerà alguna cosa nova que us convido a descobrir.

Un àlbum molt ben cuidat respecte als detalls editorials: tapa dura, cartoné, ben relligat, ben imprès, molt agradable de veure i de tocar. El Jardinero nocturno és l’obra de debut de The Fan Brothers, Eric i Terry Fan, dos germans canadencs formats al Ontario College of Art and Design de Toronto, que comparteixen l’interès per l’art i les històries fantàstiques. A les seves obres barregen la tècnica de la tinta i el llapis amb el digital, el que dóna a les il·lustracions un toc estètic vintage.

***

El llibre tot i haver rebut bones crítiques no destaca per la seva originalitat. De fet coneixem tot un filó de llibres infantils que desenvolupen històries a partir del binomi parcs, jardins, jardiners amb color, felicitat i comunicació, en oposició a ciutats grises sense natura poblades per persones tristes i soles. La natura dominada per l’home en forma de jardí sembla desprendre un increïble poder transformador sobre la vida urbana, paradigma de la negació de la natura. Deu ser un fet antropològic, ancestral, que cuidar les plantes s’associa habitualment a coses positives. L’home treballa la terra des de fa uns 7000 anys, deu ser que tenim molt arrelada la revolució neolítica en les nostres expressions estètiques.

Alguns exemples d’aquest filó són El Hombre de la flor de Mark Ludy, [Madrid : Edaf, 2006]. El personatge transformador és un senyor especial que es diferencia de la resta per la seva àuria lluminosa, pel color i per una flor que porta al barret. Al creuar el pont veiem un poble gris i decadent on la gent no es relaciona, des de la casa que habita el senyor de la flor comença a escampar-se color, vitalitat i vegetació que a poc a poc envaeix tot el poble i el canvia.

Pensem també al poder transformador del petit jardiner del El Jardí curiós, de Peter Brown, [Barcelona : Takatuka, 2010] aquella ciutat tan grisa i freda de la primera pàgina no és mínimament comparable a la del final del llibre.

Més o menys semblant El Jardí subterrani, de Cho, Sŏn-gyŏng, [Barcelona : Thule, cop. 2007] amb el seu entranyable jardiner. Seguint aquest fil en trobaríem molts més.

Entre les novetats Un camino de flores de JonArno Lawson, casualment un altre autor canadenc [Barcelona : Libros del Zorro Rojo, 2016].

***

FITXA
=====
Títol: Un camino de flores
Autor: JonArno Lawson
Il·lustrador: Sydney Smith
Edició: Libros del Zorro Rojo, 2017
Edat: a partir de 5 anys


RESSENYA
=========

Un camino de flores ens situa novament en una ciutat grisa. L’acció es centra en un moment de la rutina diària d’un pare i una filla fent el trajecte de tornada cap a casa amb una bossa de la compra a la mà. La diferent mirada del pare i la filla sobre la ciutat en aquest trajecte es transmet a través de la gestualitat i l’expressivitat dels personatges, però sobretot per l’ús del color, que de fet és la clau narrativa del llibre. En un tot blanc i negre van apareixent taques de colors que ens apropen a la mirada humana, poètica, de la nena, que contrasta amb la grisor adulta de la ciutat: ella la primera taca de color, vermella, com no podia ser d’un altra manera. En una seqüència ràpida d’imatges, 9 quadres en una pàgina, arribem a una segona taca de colors, el groc d’uns dents de lleó crescuts miraculosament en una escletxa del ciment. Més flors pel camí per collir que acoloreixen la ciutat amb seqüències i plans quasi cinematogràfics: els taxis grocs, la parada de fruita, el vestit d’una senyora que llegeix, uns gerros a l’ aparador...

Però el fet transformador sobre la ciutat en aquest llibre no és la mirada de la nena, sinó els seus gestos, la voluntat de relacionar-se amb el que l’envolta, expressat amb el regal que ella fa de les flors: sigui l’ocellet mort en el parc o el senyor estirat en un banc, sigui el gos del veí o la mare i els germans que la reben a casa.

Un llibre molt recomanable per la potència poètica del llenguatge visual, que juga hàbilment amb els punts de vista i les diferents perspectives, que ens parla sense fer ús de cap paraula de l’excepcionalitat de les petites coses que ens envolten.

Sembla que Un camino de flores (Sidewalk Flowers) sigui una història de la vida de l’autor com refereix en Jaume Centelles al seu bloc:

La història d’Un camí de flors va evolucionar directament d’un passeig que vaig fer amb la meva filla, Sophie, sortint de la seva classe d’art fins a la nostra casa, a Arlington. Fins i tot recordo la data exacta, el 18 de juny del 2008. Sophie tenia set anys en aquell moment. El meu fill Jojo, nascut feia dos dies, i el meu fill mitjà, Ashey, de quatre anys, eren a casa amb la meva dona, Amy. Jo volia tornar ràpidament, vaig buscar un taxi, però no vaig aconseguir parar-ne cap i llavors vam anar caminant. Jo caminava de pressa, sense parar atenció a Sophie i al que estava fent. Els carrers semblaven grisos i lletjos. Tot d’una em vaig adonar que la Sophie collia flors —les diminutes flors que treuen el cap a través de les esquerdes de ciment, males herbes, dents de lleó, trèvols i altres- i estava cantant. Quan vam arribar a casa, en va posar al barret d’en Jojo i als demés, com en el llibre. Em va semblar molt simbòlic: la Sophie a la recerca de color en un món gris, i després donant el que havia trobat. Em vaig adonar que seria un bell llibre, sense paraules, amb trossos de edifici de color enmig d’un món negre, blanc i gris.

Afortunadament

FITXA
=====
Títol: Afortunadament
Autor i il·lustrador: Remy Charlip
Edició: Madrid: Lata de sal, 2017
Edat: 6-7 anys (i amants dels àlbums clàssics)
Temàtica: àlbum de referència obligada


RESSENYA
=========
Afortunadament, l’editorial Lata de Sal es dedica a fer-nos arribar el bo i millor dels àlbums de la literatura universal de tots els temps. Desafortunadament això no passa tots els dies. Per tant, precipiteu-vos sobre aquesta obra afortunadament imprescindible abans no s’esgoti desafortunadament!

De què va? Doncs de les peripècies d’en Ned a partir del dia que el conviden a una festa. Hi haurà de tot, en Ned anirà amunt i avall, no només en el sentit correcte del mot, sinó també en el metafòric, tal com passa a la vida mateixa. Cada doble plana ens presenta un escenari, ara de color lluminós i brillant, ara de tintes fosques i agrisades, on assistim, ansiosos, a l’encadenament atzarós dels perills i solucions trobades pel protagonista

Com és? Es tracta d’una reedició acuradíssima de l’original del 1964, on cal felicitar l’enginy dels editors en la presentació de l’autor, per la fina ironia en el redactat de la pàgina de crèdits, i per l’elecció d’un títol absolutament genial, obra mestra de l’ escriptor, il·lustrador, ballarí, coreògraf, director teatral, professor i dissenyador nord americà Remy Charlip. Aquí va saber, com pocs, explorar les possibilitats de la doble plana, del color i les seves connotacions, de la seqüenciació encadenada i sobretot, sobretot, del potencial dels adverbis per a narrar una aventura apassionant amb tots, absolutament tots els ets i uts possible. Bravo!!!!

El nido

FITXA
=====
Títol: El nido
Autor: Kenneth Oppel
Il·lustrador: Jon Klassen
Edició: Barcelona: Océano, 2016
Edat: a partir de 12 años
Temàtica: Intriga, fantasía, necesidades especiales, temores infantiles


RESSENYA
=========
La familia de Steve no vive su mejor momento. Su hermano recién nacido está gravemente enfermo y sus padres pasan gran parte del tiempo en el hospital, donde los médicos tratan de averiguar qué tiene el bebé y cómo lograr que sobreviva. En casa, los padres intentan disimular ante el resto de hijos, pero sus nervios y su preocupación por la salud del hermanito son evidentes. Para Steve, a esa situación se suman dos problemas más: unos sueños recurrentes protagonizados por unos seres extraños y la presencia de un avispero en el tejado de casa. Cuando los seres de sus sueños se ofrecen a ayudar al bebé, Steve deberá tomar una decisión y enfrentarse a sus consecuencias.

El nido es una novela oscura e intrigante. Su protagonista, Steve, es un niño especialmente sensible: tiene una manera de ver y afrontar la realidad distinta a los demás, como se va desvelando a medida que avanza la trama. Que sea el propio Steve quien cuente la historia hace que el lector se pregunte si lo que explica el niño es real o fruto de su imaginación. Kenneth Oppel consigue transmitir al lector los temores del protagonista creando una atmósfera incómoda y tenebrosa, muy bien reforzada por el ritmo ágil de la narración y por las ilustraciones de Jon Klassen.

Si queréis adentraros en esa atmósfera inquietante, aquí os dejamos el booktrailer de la novela.


¡Paténtalo! El libro de los inventos útiles y disparatados en la historia

FITXA
=====
Títol: ¡Paténtalo! El libro de los inventos útiles y disparatados en la historia
Autor: Matgorzata Mycielska
Il·lustrador: Aleksandra Mizielinska i Daniel Mizienlinski
Edició: Barcelona: Ekaré, 2016
Edat: a partir de 8 anys
Temàtica: ciència, invents


RESSENYA
=========
Els invents neixen dels somnis més estrafolaris, per solucionar necessitats, per deixar de fer quelcom que no ens ve de gust, però ser inventor requereix molta imaginació i esforç perquè no tots els invents funcionen, ni a la primera ni a la trentena. També requereix que us sigui ben igual que us titllin de boig, perquè passarà!

Matgorzata Mycielska, historiadora de l'art i editora, ens presenta "¡Paténtalo! El libro de los inventos útiles y disparatados en la historia", un divertit llibre de coneixements sobre els invents al llarg de la història de la humanitat que posa en valor la imaginació i la creativitat per davant de la utilitat final de l'invent i de si funciona o no.

Les divertides il·lustracions del matrimoni Mizielinski són la cirereta del pastís, sumant-se a l'esperit transgressor del llibre i dels propis invents que descobrireu.

Los cuentos entre bambalinas

FITXA
=====
Títol: Los cuentos entre bambalinas
Autor: Gilles Bachelet
Il·lustrador: Gilles Bachelet
Edició: Thule, 2017
Edat: a partir de 10 anys
Temàtica: sàtira gràfica


RESSENYA
=========
Que l’humor de Gilles Bachelet és corrosiu, és cosa sabuda. Després dels seus gats elefantàstics o del cavaller-cargol, hi ha ara l’oportunitat de retrobar el seu traç tan precís i net al servei d’un llibre de petit format que exigeix un lector expert -de qualsevol edat- per a copsar-ne la ironia.

Ja des de la portada, observem que rere els empostissats teatrals d’un escenari el Llop i la Caputxeta es relaxen després de la funció. Acte seguit, se’ns presentaran, pàgina rere pàgina, tots els elements i personatges que han fet possible la representació: és a dir qui es va presentar al càsting, com es va signar el contracte, què tenia entre mans el responsable del vestuari, la sessió de maquillatge... Però, ep! Aquest paio de llarga trompa a qui estan maquillant de color rosa, no serà en Pomelo? I els qui donen a signar el contracte, no són precisament els tres bandolers de Tomi Ungerer?

Doncs sí, exactament. Si aneu passant fulls veureu desfilar tota la corrua dels personatges de la LIJ, en un petit gran homenatge que Bachelet dedica als seus més admirats col·legues de professió, des de Beatrix Potter a David McKee, de Sendak a Erlbruch, etc, etc. És així com les vint doble pàgines d’aquesta obra esdevenen un repte o un joc d’endevinalles per al lector o lectora, que se sent com si fullegés un àlbum de fotos familiars molt curiós i enginyós (no us perdeu els lavabos!)


El bandido Saltodemata: un cuento de títeres

FITXA
=====
Títol: El bandido Saltodemata: un cuento de títeres
Autor: Otfried Preußler
Il·lustrador: F. J. Tripp
Traducció: Marinella Terzi
Edició: Maeva, 2017
Edat: a partir de 9 anys
Temàtica: aventures, bandolers


RESSENYA
=========
Clàssic del 1962 reeditat i amb nova traducció de Marinella Terzi. Molt recomanable. Va ser un èxit en el seu moment i ha passat de generació a generació.

Amb els noms dels personatges ja es preveu que el llibre està escrit amb humor. El bandoler Saltodemata és perseguit pel sargent Matamicrobios perquè ha robat un molinet de cafè a una àvia. Kasperle és el nebot de l'àvia i, amb el seu amic Pepín, idea un pla per ajudar a la policia i atrapar-lo.
Petrosilio Atenazador és un malvat mag, amic de Saltodemata, que un dia va transformar la fada Amarilis en un gripau. Tots ells es barregen i creen una aventura enginyosa plena d'encanteris, jocs de paraules divertits, confusions de persones i barrets, situacions gracioses, visites al bosc per trobar herbes màgiques, transformació d'humans en animals, concessió de desitjos i amb un final de pastís de prunes pels bons i de calabós pels dolents.

Els dibuixos fets a llapis de F. J. Tripp són expressius, plens de detalls i divertits. Sorprenen els nassos prominents de tots els protagonistes. Si us resulten familiars serà perquè és l'il·lustrador dels llibres d'en Jim Botó.

El subtítol del llibre "un cuento de títeres" i la dedicatòria de l'autor "a todos los niños que disfrutan con las historias protagonizadas por títeres" dóna a entendre que és una història que es pot escenificar amb titelles. Els personatges, clarament definits i estereotipats, donen molt de joc per a ser representats: l'àvia indefensa, el nebot astut, l'amic babau, el policia despistat, els malvats bandoler i mag, el gripau i la fada bona. De fet, fa una setmana es va representar a Alemanya, al Teatre de titelles de Schwäbisch Hall. En aquest vídeo es poden veure les marionetes en moviment.

Ara mateix m'agradaria parlar amb Petrosilio Atenazador per a que em transportés al teatre de titelles d'Alemanya.

Dorothy, déjale entrar

FITXA
=====
Títol: Dorothy, déjale entrar
Autor: Javier Sáez Castán
Il·lustrador: Pablo Auladell
Edició: A buen paso, 2017
Edat: a partir de 12 anys
Temàtica: humor absurd, relació entre humans i fenòmens meteorològics


RESSENYA
=========
En Jonah i la Martha, un matrimoni gran que viu en una casa-granja a Kansas, després d’escoltar rebombori al pati del darrere un matí mentre esmorzaven, decideixen esbrinar què està ocorrent i resulta que es tracta d’un tornado mitjà. Martha, comparant aquell fenomen meteorològic amb un cadell que té ganes de jugar, convens ràpidament el seu home, ja que sempre creu que ella té rao. Des d’aleshores Dorothy els canvia la vida,
l’“acullen” i la tracten com si fos una més a la família fins que...

L’humor absurd i el surrealisme és present en tot moment, tant pel que fa a la personificació del tornado com per les intervencions i raonaments d’ambdós personatges quan mantenen una conversa. No obstant això, les argumentacions sempre es fonamenten amb una documentació sorprenent mitjançant Selecciones del Reader’s Digest, l’Enciclopedia dominical del granjero, Darwin, entre d’altres. És per aquests motius que recomano aquesta lectura a partir dels 12 anys, ja que la dificultat de comprensió és força elevada.

Encara que es tracti d’un àlbum il·lustrat, en aquest cas predomina el text de Sáez per sobre de les il·lustracions d’Auladell, les quals són força tètriques, de grafit amb tons ocres, grisos i negres... foscos amb un traç poc definit que accentua la incertesa.

Per acabar, comentar que la intertextualitat és present a l’obra com ara amb les bufades semblants a les del llop de Els tres porquets.

La tribu dels Zippoli

FITXA
=====
Títol: La tribu dels Zippoli (també disponible en castellà)
Autor: David Nel·lo
Il·lustrador: Pere Ginard
Edició: Bambú, 2017
Edat: a partir de 9 anys
Temàtica: gust per la lectura, fantasia


RESSENYA
=========
Només amb el títol un ja té ganes de conèixer a la tribu Zippoli. A més a més, amb la il·lustració de la portada i el tacte suau de l'edició fa que tinguis ganes de començar-lo a llegir.

I no decep. Ens explica la història d'en Guillem, un nen de 10 anys que viu en una família de lectors. A ell no és que no li agradi llegir, li encanten els còmics d'en Tintín, el que li passa és que a la mínima paraula que no entén es bloqueja i ja no continua. Li falta trobar aquell llibre per a enganxar-se a la lectura. I un dia el troba a la biblioteca de l'escola. És un llibre màgic que parla amb ell i li dóna consells. El que fa especial el llibre és que canvia el text segons qui el llegeix, s'adequa a cada persona. Així doncs, la tribu Zippoli és caníbal quan li llegeix en veu alta el seu germà gran; acollidora quan li llegeix la mare i devoradora de llibres per a la bibliotecària.

En Domenico Zippoli és el cap de la tribu i coneix molt bé a en Guillem. És per això que li dóna consells per a fer millor el seu dia a dia. Per a tenir una millor relació amb el germà, li aconsella a ser pacient i no contestar els seus atacs empipadors. Per a tenir millor notes, li ensenya a organitzar-se per a fer cada dia els deures. En aquest moment he trobat el llibre una mica alliçonador, però bé, pot resultar útil a certs lectors.

La història sembla emmarcada en el moment actual però la bibliotecària és un estereotip: vella, amb ulleres, molt estricta, soltera, viu sola amb un gat d'angora de pèl blanc, envia telegrames, prefereix el préstec manual i sent que la biblioteca és el seu regne. En David Nel·lo fa temps que no visita una biblioteca.

És aconsellable per a no lectors i lectors. Per als qui no els hi agradi molt llegir perquè es poden sentir identificats i també pel seu format, capítols curts i il·lustracions en blanc i negre molt originals (són collage on es barreja dibuix, gravat i fotografia). I per als lectors, perquè les diferents versions de la tribu són aventures ben trobades i no deixa de ser un llibre original.

M'agrada el regust de boca que deixa. Com gràcies al llibre es crea un vincle més solvent entre germans, amics i, fins i tot, amb la bibliotecària.
Com el fet que et caigui a les mans un llibre en el moment adequat, pot reconciliar-te amb la lectura. I la idea que un llibre et porti a un altre, i un altre, i un altre... tot gaudint de la seva companyia.

Plouen poemes!

FITXA
=====
Títol: Plouen poemes!
Autor: Vanesa Amat, M. Carme Bernal i Isabel Muntañá (Ed.)
Il·lustrador: Morad Abselam
Edició: Eumo, 2017
Edat: a partir de 5 anys
Temàtica: antologia poètica, animals, temps, contes, natura, emocions, oficis i vida quotidiana, cal·ligrames, jocs, cançons i festes.


RESSENYA
=========
Plouen poemes! és un recull de més de cent trenta textos, els quals han estat seleccionats per Vanesa Amat, M. Carme Bernal i Isabel Muntañá partint dels criteris de qualitat i varietat. S’hi troben produccions literàries populars com ara dites, refranys, embarbussaments i cançons, agrupades en els següents blocs temàtics:

- Animals
- Mesos, estacions i temps
- Contes i personatges
- Natura i univers
- Humanitat, sentiments i emocions
- Persones, oficis i vida quotidiana
- Jocs de llengua i cal·ligrames
- Món de la infància, jocs, cançons i festes

A més, s’inclou la bibliografia i un índex d’autors, on consten poetes catalans com Joan Brossa, Josep Carner, Lola Casas, Salvador Comelles, Miquel Desclot, Joan Maragall, Maria-Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol, Pere Quart, Joana Raspall, Mercè Rodoreda, Antonio Rubio, Joan Salvat-Papasseit, Jacint Verdaguer, entre d’altres.

Val a dir que les il·lustracions són d’allò més sorprenents, ja que són molt acolorides, geomètriques i aprofiten lletres, números, punts i ratlles per a construir els diversos animals o objectes, fet que estimula la imaginació dels seus lectors i lectores.

Personalment, penso que és un llibre que hauria de formar part de les biblioteques escolars i d’aula, per així apropar els infants la poesia i que en gaudeixin d’ella.

La finestra d'en Kenny

FITXA
=====
Títol: La finestra d'en Kenny
Autor i il·lustrador: Maurice Sendak
Traducció: Miquel Desclot
Edició: Kalandraka, 2017
Edat: a partir de 6 anys
Temàtica:


RESSENYA
=========

[Havent-hi un fantàstic article de Maria Popova a Brainpickings sobre aquest llibre, he preferit traduir-lo que escriure una ressenya pròpia. Us servirà per fer-vos una molt bona idea de quin tipus de llibre es tracta. Les il·lustracions procedeixen de la web Brainpickings, mentre que les cites del text són de l'edició de Kalandraka que trobareu a les llibreries.]

La finestra d’en Kenny: el filosòfic llibre infantil oblidat de Maurice Sendak sobre l’amor, la soledat, i saber què vols realment

“...un desig és a mig camí d’allà on vulguis anar.”

“No escric per nens”, va dir-li Maurice Sendak (10 de juny de 1928 - 8 de maig de 2012) a Stephen Colbert a la seva última aparició davant les càmares. “Jo escric - i algú altre diu, ‘Això és per nens!’”. Enamorada ja en la meva adultesa de la seva obra - cap dels seus llibres va passar el teló d’acer fins a la Bulgària de la meva infància - he arribat a apreciar aquest sentiment de manera més profunda. Sendak era realment un narrador d’històries que, al mateix temps que encantava els infants, representava el dictat d’E. B. White que “qualsevol que escrigui per infants per sota de les seves capacitats està simplement perdent el temps” - enlloc d’això, escrivia per sobre de les seves capacitats i va fer-ne art del fet d’anomenar el que és fosc i difícil, i llavors envolcallar-ho d’esperança.

És un art que va començar a perfeccionar en l’obra mestra gairebé oblidada del 1956 La finestra d’en Kenny - el seu primer i, en molts aspectes, més filosòfic llibre infantil, escrit i il·lustrat quan en Sendak només tenia vint-i-vuit anys.


Publicat set anys abans que Allà on viuen els monstres el convertís en una icona cultural, aquest llibre va ser el seu debut com a narrador. Encara havia de trobar-se amb William Blake, qui seria la seva principal influència. Tot i que havia il·lustrat llibres infantils d’altres autors - incloent-hi el meravellós Open House for Butterflies i I’ll Be You and You Be Me de Ruth Krauss, una de les millors escriptores infantils de tots els temps - aquesta va ser la serenata del seu esdevenir, l’arribada creativa a la seva pròpia veu com a artista de la paraula i la imatge.


Apropiadament, va dedicar el llibre als seus pares, al seu psiquiatra i a Ursula Nordstrom - la seva editora, amiga, confident, i més gran defensora, el recolzament de la qual, incondicional i determinat, va ajudar-lo a cultivar el seu geni creatiu i el va sostenir durant els moments més foscos com a artista jove i insegur.

La història comença amb el petit Kenny, que es desperta d’un revelador somni - un trop per a l’exploració de qüestions existencials que nombrosos grans pensadors i narradors han tingut en comú, des de la meditació sobre el significat de la vida de Dostoyevsky fins a la revelació noctura de Margaret Mead o el somni filosòfic de Neil Gaiman.


Al mig d’un somni, en Kenny es desperta. I recorda un jardí.
- He vist un jardí al somni - pensa en Kenny -, i un arbre.
Hi havia un arbre tot florit de blanc. I més amunt de l’arbre brillaven el sol i la lluna costat per costat. La meitat del jardí era plena de matí daurat, i l’altra meitat ho era de nit fosca.
- Hi havia alguna cosa més al somni - pensa en Kenny, i prova de recordar.
- Un tren - crida - i un gall de quatre potes, i el gall m’ha donat una cosa!
Hi havia un tren que avançava esbufegant pel jardí i al vagó hi duia un gall de quatre potes, i el gall va donar un paperet a en Kenny.
- Vet aquí - va fer el gall - set preguntes, i tu n’has de trobar les respostes.
- Si ho faig - va demanar en Kenny -, puc venir a viure al jardí?
Però abans que el gall li pogués respondre res, el somni es va acabar.


En despertar, en Kenny continua meravellat pel màgic jardí de les dualitats coexistents i es pregunta si podria viure-hi en cas de trobar les respostes a les preguntes del gall - però se n’adona que les ha oblidades al somni. Tancant els ulls, es transporta de nou al somni esperant trobar-les. El que segueix és una sèrie de set escenes oníriques, cadascuna d’elles a la recerca de la resposta a una de les preguntes. Tot i que poblat per criatures fantàstiques - un cavall a la teulada, un gos parlant, dos profètics soldadets de plom - les aventures nocturnes d’en Kenny exploren diverses facetes de la soledat i l’amor, dos elements reals de la infantesa i l’experiència al llarg de la vida dels éssers humans.


La segona pregunta - “Què és una cabra única?” - esdevé un testimoni especialment potent del talent únic de Sendak per mostrar i alhora mitigar les més profundes vulnerabilitats del cor humà. Una emotiva paràbola que evoca l’afirmació del gran mestre Zen Thich Nhat Hahn: “estimar sense saber com estimar fereix la persona que estimem,” ofereix un recordatori de com si ens aferrem a una idea prefixada del que és l’amor, més estarem aillant tant a l’objecte del nostre amor com a nosaltres mateixos.


En Kenny va deixar una nota a la taula de la cuina que deia: “Mareta, me’n vaig a Suïssa. Tornaré de seguida. Kenny.”
Les valls de Suïssa estaven totes florides i les muntanyes treien el nas entre la boira. En Kenny va comprar un bitllet i es va asseure al trenet que s’enfilava per la falda d’una muntanya.
- Mira - va fer un home gran, assenyalant per la finestra del tren -, una cascada!
Tothom mirava i deia paraules de sorpresa i tots feien fotos, clic-clic. Però en Kenny no mirava. Ell esperava.
- Mira, mare - va fer una nena de cabells rossos -, neu!
- Ah! - exclamà tothom. Clic-clic.
- La neu és molt bonica - pensà en Kenny - però no és el que he vingut a veure.
I no mirava.
Quan el carrilet arriba al cim de la muntanya, en Kenny compra una rajola de xocolata i se’n va a buscar una cabra. S’atura en una clapa de neu i mira cap a la vall encoixinada de boira. Sent les esquelles a la llunyania, que ressonen dolçament pels vessants herbosos de les muntanyes.
- Què bonic! - pensa en Kenny - Però - i sospira - només són esquellots de vaca, i el que jo busco és una cabra.
En Kenny comença a baixar amb compte muntanya avall, tot collint pel camí un ramellet de flors boscanes: gencianes blaves, rovells d’ou grocs i englantines rosades. El corriol es torna menys pendent i l’aire fa olor de bestiar. En Kenny arrufa el nas. Aviat arriba a un poblet de quatre cases i molt de fang.
- La meva cabra no podria viure aquí - fa en Kenny, enfonsant el nas dins el ram de flors. Ja està a punt de girar cua quan, de darrere una de les cases, surt una bestiola de barba blanca.
- Una cabra! - crida en Kenny, i arrebla les flors boscanes perquè facin tant de goig com sigui possible. Aleshores s’allisa els cabells amb la mà, es posa bé la corbata i s’espolsa el fang de les sabates noves. La cabra blanca es queda mirant en Kenny, amb la mandíbula que se li mou de costat mentre mastega l’herba.
En Kenny es posa tan dret com pot i fa en veu alta: - He vingut des d’Amèrica per fer-te la meva cabra única.
La cabra blanca se li acosta, amb els ulls clavats en el pom de flors.
- Són per a tu - fa ell, i li allarga les flors perquè les pugui ensumar.
- Les meves favorites - fa la cabra blanca -. Gràcies. - I comença a rosegar les flors de rovell d’ou.
- Què es una cabra única? - pregunta.
- Una cabra única - diu en Kenny - és la cabra que estimo.
- Com m’estimes? - pregunta la cabra.
- T’estimo més que la cascada - fa ell -, més que les muntanyes nevades i fins i tot més que les esquelles.
- Ah - sospira la cabra blanca, i s’empassa les gencianes blaves.
- Quan deixaràs d’estimar-me? - pregunta ella. Tot de bocins de genciana blava li esquitxen la barba blanca.
- Mai! - diu ell.
- Mai - fa la cabra blanca - és molt de temps. I ensuma les englantines rosades.
- Em donaràs flors de rovell d’ou, gencianes blaves i englantines rosades a Amèrica?
- No - respon en Kenny -, però al pati de casa hi ha botons d’or i margarides grogues.
- Podré enfilar-me al cim d’una muntanya, a Amèrica, i escoltar les esquelles?
- No - fa ell -, però pots seure a la teulada de casa i escoltar el mec-mec dels cotxes que passen disparats.
- Podré jeure al fang, a Amèrica?
- No - fa en Kenny -, la meva cabra ha de ser bonica i polida i ha de portar una esquella de plata al coll.
La cabra blanca aixeca els ulls tristament cap al noi: - Una cabra única és una cabra trista - diu.
- Però jugarem plegats - crida ell - i ens explicarem històries divertides.
- No sé cap història divertida - diu la cabra blanca.
- Cap ni una?
- No.
- Aleshores, potser… - comença en Kenny.
- Potser què? - pregunta ella.
- …no ets la meva cabra única - conclou tristament.
- És veritat - fa ella, mastegant l’última englantina -. Em sembla que t’has equivocat.
En Kenny es treu la rajola de xocolata de la butxaca.
- Això és per a tu - fa.
- La meva llepolia preferida - diu la cabra, i se l’empassa d’una bocada -. Espero que trobis la teva cabra única.
- Gràcies - diu en Kenny, i se’n torna muntanya amunt. Es compra un bitllet i agafa seient al carrilet que baixa de dret per la muntanya.
Des de la finestra veu les congestes de neu blanca i el cor li batega com un ocell. Veu la impressionant cascada i sent un gran enyorament de casa. Quan el tren arriba a l’estació, en Kenny posa un telegrama, que diu:
“Mare estimada - torno a casa - el teu fill únic - Kenny.”

La cinquena pregunta - “Què vol dir ‘pels pèls’?” - ens proposa una altra faceta d’aquesta negociació vulnerable entre la solitud i l’amor.


Vet aquí que un matí en Kenny va estar a punt de caure del llit.
- Què fas? - li pregunta la Baby, la seva gossa.
- M’agrada estar a punt de caure del llit - respon en Kenny -, però aturar-me a temps.
- Pels pèls! - fa la Baby.
- Què vol dir “pels pèls”?
- Estar a punt de caure del llit - respon la Baby.
- De vegades - fa en Kenny - m’aguanto la respiració tant com puc per veure què passa. Això també és “pels pèls”?
- Vés amb compte - diu la Baby -, o faràs un “pels pèls” ben pelut.
- N’has fet mai cap, tu? - li demana en Kenny.
- Sí - fa la Baby, i tremola només de pensar-hi.
- Què va passar? - pregunta en Kenny, amb interès.
La Baby es cargola a la falda d’en Kenny.
- Durant tota una tarda - xiuxiueja -, vaig fer veure que era una elefanta. Però no podia dormir perquè era massa grossa per cabre sota el llit. No podia menjar perquè els elefants no els agraden les hamburgueses. I no podia rosegar el meu os preferit perquè la trompa em feia nosa. I, sobretot, tenia por que deixessis d’estimar-me. Vaig pensar: “En Kenny té un munt d’estimació per a una gosseta, però qui sap si en té prou per a una elefanta?”.
- Pobreta Baby - diu en Kenny dolçament, tot acaronant-li l’esquena.
- Just a l’hora de sopar - continua la Baby - vaig deixar de fer comèdia i sort que em vaig aturar. Perquè tenia una gana! I saps què em vaig dir?
- Sí - crida en Kenny -, vas dir “això sí que ha estat un ‘pels pèls’ ben pelut!”.
- Exacte - diu la Baby, i de tant xerrar i amb tantes manyagues es va quedar adormida a la falda d’en Kenny.


En el seu encontre oníric amb la setena pregunta, en Kenny és visitat pel gall una vegada més, qui li fa una ràpida sessió de preguntes i respostes. “Què és una cabra única?” pregunta el gall, i en Kenny li retorna la pilota, “una cabra que està sola”; “Què vol dir ‘pels pèls’?” “Quan algú gairebé deixa d’estimar-te.” Avancen i avancen, pregunta a pregunta, fins que el gall li proposa la pregunta final.


- I ara l’última pregunta - diu el gall -: sempre vols el que et penses que vols?
En Kenny es queda pensant tanta estona com pot: - Em penso que no ho sé - fa tristament.
- Pensa-hi més - fa el gall.
En Kenny hi pensa una mica més i llavors somriu.
- Ja ho sé - fa.
- Què? - pregunta el gall, engrescat.
- Em pensava que volia viure al jardí amb la lluna en un costat i el sol a l’altre, però en realitat no ho vull.
- Has respost totes les preguntes - crida el gall -, i ara pots demanar el que vulguis!
- Voldria - fa en Kenny lentament -, voldria un cavall, i un vaixell amb una cabina de més per a un amic.
- Ja hi pots comptar - diu el gall.
- Quan? - crida en Kenny -. On són?
- Allà - fa el gall, assenyalant la finestra.
En Kenny encasta el nas al vidre de la finestra.
- A l’altra banda del carrer? - pregunta.
- Més enllà - fa el gall.
En Kenny es posa de puntetes.
- No hi veig, més enllà - crida.
El gall se li enfila a l’espatlla.
- Jo els veig - xiuxiueja -, enllà de les cases, enllà del pont, vora una muntanya a prop de l’oceà.
- És massa lluny - diu en Kenny, i aparta els ulls.
- Però si ja ets a mig camí - fa el gall.
En la foscor, els ulls d’en Kenny són grossos com taronges: - I com m’ho he fet per anar tan lluny?
- Has tingut un desig - fa el gall -, i un desig és a mig camí d’allà on vulguis anar.


La finestra d’en Kenny és una joia profundament meditada. La podeu complementar amb altres articles de Brainpickings com aquest sobre l'art més desconegut de Maurice Sendak, aquest sobre la seva sabiesa al voltant de l’art, la narració i la vida, extret d’un curs que va impartir a Yale l’any 1971, o aquest on podeu gaudir dels seus cartells celebrant les biblioteques i l’alegria de la lectura. Finalment, també podeu fer un donatiu a la Rosenbach Museum & Library, a la qual Sendak va deixar el seu llegat.